A la recerca dels Colors

La Violeta estava un xic trista. La seva ciutat s’havia tornat un pel estranya. Bé, la seva i totes les del país, a gairebé tot el món. Al principi ningú no hi va parar prou atenció. Van ser només uns detalls sense importància. Petiteses. 

El cas es que la ciutat va començar a perdre una mica de color. Ara un banc, ara un tobogan, ara uns arbres del parc… A poc a poc, el mobiliari urbà va anar perdent els seus tons originals i va anar adoptant una espècie de gris pedra que ho feia semblar tot ben igual. Al principi va semblar algun efecte temporal del l’atmosfera, però la cosa es va tornar preocupant quan les persones van començar a tornar-se també grises.

La Violeta començà per la cara. Tenia dos colorets pigats que es van convertir poc a poc en dues taques brutes. Els seus cabells castanys i la seva pell morena es van anar acostant poc a poc al color de la pedra. Els seus ulls rasgats, com sa mare nascuda a la Xina, havien anat perdent la seva lluentor. A la seva colla també es van començar a patir símptomes: en Mauro va perdre la seva pell fosca i brillant, Celeste els seus ulls blaus vius i en Flavi el seu cabell com el blat.

La gent, la ciutat, les plantes i el cel anaren perdent el color. Fins i tot els sentiments i les emocions s’engrisien. Al principi la gent es va espantar. Després hi va haver enrabiades, desconcert, indignació, frustració… i, poc a poc, a mida que el gris s’estenia i s’establia com a nova normalitat, tot semblava més igual, més avorrit, més rutinari i més ensopit.

Era tot això que la feia entristir, a la Violeta. Ja no li venia tant de gust ajuntar-se amb el seu grup a fer música els dissabtes per la tarda. Les passejades li feien mandra. La tele era soroll. Estudiar es feia pesat… 

La Violeta, però, també estava molt intrigada. No entenia què havia passat amb els colors. A on havien marxat? Per què no tornaven? Per què tot semblava perdre sentit sense ells?

Fa dies que hi pensava i estava determinada a fer-hi alguna cosa. Així que, decidida com és la Violeta, va convèncer a la seva colla, la seva àvia Esmeralda, el seu pare -que es diu Oriol-, i la Rubí, la cosina d’en Flavi, sobre la necessitat de fer-hi alguna cosa. En parlaren durant dies fins que la seva intuïció els va portar a pensar que la resposta podia estar a les muntanyes. I cap allà partiren, poc a poc, deixant enrere la seva ciutat.

I. La Cova Groga

Portaven dies de travessa i van trobar un corriol que els guiava cap a un petit cim. Van optar per seguir-lo per poder veure de més amunt. L’Esmeralda estava prou cansada després de la caminada dels dos darrers dies però va decidir que valia la pena pujar i veure des d’allà. Van trigar unes dues hores a fer el cim i, un cop allà, van poder veure la ciutat des de ben lluny. Tot gris, això no havia canviat. Així, de lluny, semblava un record, una postal antiga bromosa.

Van seure a descansar i a menjar una mica. Quan van acabar i estaven a punt de  marxar en Mauro, que era molt observador, va veure terra remenada prop de les pedres que utilitzaven de taules improvisades.

En Mauro no només era molt observador. Era molt curiós i li encantaven els relats èpics d’aventures. Sempre que podia s’apuntava amb la Violeta a fer de les seves. Semblava que sempre veia més enllà. 

Resulta que la terra remenada estava tapant l’entrada a una mena de cova. Van acabar de netejar l’entrada i van anar entrant, una a una, endinsant-se a un forat que cada cop era més fosc i més profund. Tot d’una, a en Mauro li va semblar veure una lluentor al final de la cova.

—Crec que hauríem de tornar— va dir l’Oriol, que patia que prenguessin mal.

—Potser hi trobem un tresor— va suggerir l’Esmeralda, que tot i ser la més adulta, era, com en Mauro, de les més aventureres.

—És que… — va dir en Mauro —… jo diria que es veu una resplendor groga.

Això ho va canviar tot. Totes s’hi van fixar molt i es van adonar de què en Mauro tenia raó. Per primer cop en molt de temps van veure el que semblava un color molt dèbil que venia de molt lluny. La resta de la cova, però, estava massa fosca per poder arribar sense perdre’s amb facilitat.

Llavors algú va dir: —Per què no fem una cadena?— I així va ser. Es van posar en fila, donant-se la mà. Començant per l’entrada i fins a on arribaven. Tot i així, no arribaven prou a prop per veure què causava la brillantor. 

Algú altre va dir: —I si ens separem el suficient per escoltar-nos i així anar trobant el camí de tornada?— I així va ser. 

Poc a poc van anar prenent la distància justa per escoltar les indicacions de la companya anterior. Primer l’Esmeralda, després en Flavi, després la Rubí, …  En Mauro, que va ser el darrer, no s’ho va creure quan va arribar al fons de la cova i va trobar el responsable de la resplendor que els va guiar fins allà: un petit cristall. De color groc.

La Cova Groga

II. La Cascada Blava

En endinsar-te a les muntanyes esperes trobar aigua. Un riu, un brollador, un gorg, … Les nostres protagonistes portaven ja dies fent voltes i encara no havien vist més que algunes fonts on podien recarregar les cantimplores. Se’ls feia una mica estranya la grisor del bosc. Semblava que tot estava adormit: els animals, les plantes, les roques i les grans corrents d’aigua.

Un dia, ben d’hora, caminaven en silenci pel bosc quan de sobte en Flavi va parar atenció. No se sentia res, no es movia res, no semblava que passés res especial, però ell, per alguna raó, es va posar en guàrdia.

En Flavi era corpulent, afable i molt ros. Adorava els animals i sempre feia riure a la colla amb les seves ocurrències. Tenia un cromosoma de més i era un esportista entregat. Ara estava a punt de fer-ne una demostració.

Va sortir del camí i va enfilar camp a través, cap al cor del bosc. Totes el van seguir sense obrir boca. Se’n fiaven molt, d’en Flavi. Van passar entre mig de falgueres, sota roures molsuts, pel costat de castanyers gegants, per sobre d’arrels de ves a saber quin arbre. Anaven baixant i baixant. Cada cop feia més fred. Cada cop estava més fosc. Cada cop hi havia més humitat. Però ja us he dit que se’n fiaven molt, d’en Flavi. Així van estar-se una bona estona fins que, de sobte, en Flavi va parar quiet. Ell estava força fresc, però la resta esbufegaven una mica. Corria molt ràpid! 

Els havia conduït fins al límit d’una clariana del bosc. A partir d’allà no hi havien falgueres, ni roures molsuts, ni castanyers gegants, ni arrels. La seva cosina Rubí, que el coneixia prou, estava molt acostumada a aquests rampells i sabia que aquí succeïa alguna cosa important. A més, a la Rubí li agradava força fer el mico pel bosc i era la que encara conservava una mica d’aire per preguntar:

—Flavi, com sabies que això estava aquí?

—No ho sé.— li va dir ell—Però ho sabia.— va afegir.

Es trobaven davant una espècie de mirall líquid en moviment. En realitat era un estany, però – com tota la resta – era d’un color gris uniforme. La llum no hi passava a través i només veien reflectides les seves cares –grises– i les copes dels arbres més alts del bosc. A la riba, hi havia una barqueta de joncs trenats.

Molt lluny, a l’extrem oposat al que estaven, s’hi veia una paret de roques més alta que els arbres més alts. De dalt de la paret, brollava una cortina líquida que queia sobre l’estany amb molta força. S’hi veia escuma en el punt on s’ajuntava amb el mirall.

—És allà— Va dir en Flavi, aixecant el braç i assenyalant la cortina líquida.

—Què vols dir?— Van preguntar tots a l’hora.

—Hem de travessar la cortina— Va tornar-hi.

—Flavi, n’estàs segur?

—No. Però l’hem de travessar.

Imagineu l’escena. 

En Flavi allà plantat, amb el braç aixecat i assenyalant aquella cortina (¿quanta estona podia tenir el braç aixecat aquell noi?). Totes cansades de la caminada, amb molt poques ganes de passar per allà sota sense saber què els passaria. Tot apuntava a què es mullarien, i no feia gaire caloreta. Moltes ganes no feia, no. Però era mirar en Flavi i s’esvaïen tots els dubtes.

Van fer l’esforç i s’hi van posar en marxa. L’únic accés a la cortina era travessant l’estany. Van aprofitar l’oportuna barqueta de joncs. Van navegar el mirall tot en silenci. Semblava que remaven amb el pensament. Van arribar a la vora de la cortina. Allà, sense dubtes, en Flavi va saltar de la barca, va enfilar cap a la cortina i la va travessar. Totes flipant. La cortina s’havia obert el just per deixar passar a en Flavi. Com si se l’hagués menjat. La resta va anar una mica més a poc a poc però, una a una, van anar deixant-se menjar per aquella cortina. 

Seva va ser la sorpresa quan, a dins, van veure a en Flavi, sec i somrient, amb tot de cristalls blaus als palmells de les mans. 

La Cascada Blava

III.. La Granota Verda

Anar d’excursió a la muntanya és una cosa. Fer una travessa de molts dies sense saber què estàs buscant n’és una altra. Les nostres amigues s’havien d’enfrontar diàriament amb petits reptes a solucionar. Coses a les que nosaltres, que vivim a la ciutat amb aixetes que ens donen aigua quan les obrim, no parem atenció.

A la Violeta no li agradava gaire dormir al ras cada dia. És molt maco veure les estrelles però trobava a faltar el seu coixí i els seu matalàs tovet. En Mauro s’hagués sentit més còmode amb una dutxa calenta de tant en quant. Celeste trobava a faltar unes bones galetes de xocolata, que sembla que al bosc no en tenen. En Flavi enyorava el seu sofà per fer el mandrós una estoneta. A la Rubí, … bé, a la Rubí ja li agradava això de l’aventura natural. L’Oriol i l’Esmeralda, que ja tenien una edat, se’ls miraven amb paciència. No és que no trobessin a faltar casa seva, però apreciaven amb gust uns dies de retorn a la vida salvatge.

Des de feia uns dies gestionaven una relativa incomoditat afegida: les granotes. Granotes grises i rodones. Una nit van començar a sentir raucs de granota. Al principi era tot molt exòtic i graciós. Però els raucs van continuar més enllà de la gràcia. Tota la nit. Cada nit. I ja en portaven tres. Quan es despertaven pel matí es trobaven les granotes molt a prop. Volem dir molt a prop. La Violeta va estar a punt de petonejar una en despertar la nit dels primers raucs.

—Eecccccs! Serà possible?!

La ruta es va convertir en un ensurt constant, patint a cada moment per no aixafar alguna de les granotes que els envoltaven en tot moment. Les seguien de campament en campament. Apareixien per la nit a cop de rauc. Les despertaven mirant-los fixament als ulls. De molt a prop.

No cal dir que això els torbava una mica. Especialment als més joves. Els feien una mica d’angúnia aquests amfibis. No els volien tocar. No els volien veure. No els volien sentir. I, a sobre, cada cop n’hi havien més. L’Esmeralda i l’Oriol n’havien parlat. Com a adults de la colla, l’Esmeralda i l’Oriol havien adoptat el rol de cuidadors però amb discreció: era una colla amb molta empenta! 

L’Esmeralda, nascuda al sud de la Xina, havia conegut a l’Oriol després que la seva filla gran s’hi enamorés, ara fa molts anys. S’havien convertit en bons amics i gaudien de converses suaus i de tardes de cuina llargues.

Però tornant a les granotes. Tenien la certesa de què allò no era casual. Aquelles granotes volien alguna cosa. Però què? 

La Violeta va arribar al límit de la seva paciència quan, el quart matí, es va despertar amb… ¡una granota a sobre de la cara! Això ja era passar-se. Es va aixecar d’un bot disposada a clavar una bona puntada de peu a tot el que se li acostés i en aquell moment… 

—Quieta!!!— Digué l’Esmeralda.

—És que no puc més!— Contestà la Violeta.

—Fixa-t’hi— va seguir l’àvia.— Aquestes granotes ens intenten dir alguna cosa. (Els més joves no entenen res, pensava l’àvia.)

—Escoltem-les— va dir l’Oriol. I suaument s’acostà a la que tenia més a prop i li estengué la mà per tocar-la. Ara pensareu que la granota estava freda i llefiscosa, però per algun motiu estrany, la va trobar càlida i suau. L’Oriol començà a sentir un murmuri quan la granota li puja a la mà. També l’Esmeralda va estendre la seva mà i fins i tot la Rubí, la va estendre. Cada cop que una granota pujava a una mà, l’Oriol sentia que el murmuri es feia més nítid.

—Crec que totes hauríem d’agafar una granota.— Va dir l’Oriol.

Va costar una mica que la colla s’animés a posar la mà a disposició d’aquells bitxarracos grisos. Però poc a poc, i una mica a contracor, ho van anar fent i les granotes van anar pujant a noves mans. I flipeu que quan totes tenien una granota agafada, el murmuri ja no era un murmuri, sinó una veu feta de moltes que sentien ressonar dins del seus caps.

—La Mare està en perill— deia la veu.— Necessitem que ens ajudeu a alliberar-la. Ningú més s’aventura per aquí. Ningú ens fa gaire cas. La Mare també vol que tornin els colors. 

Això deien les granotes. Ara ja no els feien tanta angúnia. Ara les volien ajudar.

La Granota Verda

—Com us ajudem?— Preguntà Celeste.

—Us guiem— digueren les granotes.

I, dit i fet, amb les granotes a la mà, el nostre equip es posà en marxa. Les granotes els guiaven per camins que no es veien. S’endinsaren en una zona pantanosa en la que seria fàcil perdre’s, o caure en un bassal massa profund. Però les granotes orientaven bé i els feien donar les passes adequades. 

Van caminar durant més d’una hora a pas de granota i van arribar a on estava la Mare. I la Mare era una granota, és clar, però no una granota qualsevol. Una granota de la mida… d’un cavall!  Estava atrapada i ferida entre troncs enormes que es confonien amb l’aigua pantanosa. La nostra comitiva no s’ho pensà gaire i es va posar a feinejar de seguida. Van deixar les granotes a terra, van fer pinya i van retirar els troncs que l’empresonaven, ajudant-la a sortir d’allà. Li van curar les ferides —l’Esmeralda havia estat veterinària—, col·locant-li una cataplasma amb argila i joncs del pantà. 

—Gràcies— va raucar la gran granota.— Heu estat sensibles i compassives. El vostre gest us honora. També nosaltres estem preocupades per l’abandonament dels colors. Nosaltres podem aportar-vos idees.

En aquest moment s’espantaren un xic. La granota inflà la boca molt. I quan diem molt volem dir molt. La va obrir al màxim. I, a poc a poc, tragué la seva llengua llarga i gruixuda i els oferí un objecte sorprenent. Un cristall brillant de color verd.

IV. La Cabana Vermella

El desànim començava a apoderar-se de la nostra colla aventurera. Portaven dies de travessa, s’havien fet amb tres cristalls de colors, però res no canviava. Continuaven grises, l’esgotament començava a ser generalitzat i fins i tot començaven a donar-se les primeres friccions dins del grup: 

—Jo em planto, tu, estic fins al capdamunt de tant caminar!!— deia Celeste. —Estic tip que ens enredis amb les teves idees boges, Violeta!

—Ei, que ningú t’hi obligava, eh?!— respongué de mala gana, la Violeta. —Jo també estic cansada i amb ganes de menjar-me una sopa calenteta de les que fa el papa.

—Ai, sí, Violeta, tant de bo tinguéssim una bona olla per bullir unes quantes herbetes i fer un caldo calentó— digué l’Oriol. 

—Ei, ei, eiiiii!!!!— Cridà la Rubí —Mare mevaaaa, prou de lamentacions, colla! Amunt aquests ànims! Estic segura que aquest camí ens porta a una troballa. No veieu que, a diferència dels camins pels que hem passat fins ara, aquest està més aplanat i net?

I la veritat és que tenia raó! Tot i estar dins d’un bosc molt frondós, aquell camí estava molt arregladet. Així que van seguir el camí molt més animades, endinsant-se més i més en el bosc. Però…

—Oh, no! Ara què fem?— digué en Flavi. 

I és que el camí, de cop i volta, es bifurcava. Quin seria el camí correcte, si és que n’hi havia un de correcte? El desànim i les friccions tornaren a aflorar, fins que van escoltar l’Esmeralda que deia: —Rubí, què fas, on vas?

—Gent, em penso que he trobat pistes. M’ha semblat que durant la travessa he vist pedres vermelles pel voral del camí. Al principi m’ha semblat que era coincidència però em sembla que segueixen una pauta. Si és així, hem de trobar-la i buscar quin dels dos camins la segueix! 

I vinga! Es van arreplegar i van començar a tirar enrere, buscant les pedres vermelles i intentant esbrinar si seguien o no aquesta pauta. 

—Mireu!— digué Celeste —Allà n’hi ha una!

—Perfecte, doncs mirem quantes pedres grises hi havia fins arribar a la bifurcació!— digué la Rubí. 

Estaven força espaiades les unes de les altres, però van veure que eren tres. 

—Seguim enrere i mirem si entre la següent vermella n’hi ha tres grises!— digué en Mauro. 

Però no. Només n’hi havia dues. Així doncs, van seguir i van veure que n’hi havia tres fins arribar a la següent vermella i després dues! Oeee! Ja ho tenien!

—Dues pedres grises i una vermella. I tres pedres grises i una vermella! —digué en Flavi. 

I van buscar aquesta pauta en els dos camins que se separaven i… sí! N’hi havia un que la seguia, el de l’esquerra. 

—Visca! Ja ho tenim! Visca la Rubí!— cridava la colla. 

I van seguir el camí super animades, cantant, saltant corrent fins que… 

—Uauu!! Mireu!! Una cabana vermella, enmig del bosc!!— digué l’Oriol. 

I no només això. La cabana estava envoltada de petits cristalls vermells i davant la porta les esperava un personatge misteriós. Una dona amb una llarga cabellera vermella i rinxolada i amb una mirada sabia que digué:

–Passeu, passeu… Us estava esperant.

La Cabana Vermella

V. Antheia, la guardiana dels colors.

Amigues i amics, us estareu preguntant com pot ser que la dona misteriosa de la cabana tinguès el cabell vermell i la cabana fos vermella. Doncs, com vosaltres, la nostra colleta aventurera s’ho estava preguntant també. Li haguessin demanat a la dona si no s’haguessin quedat bocabadades un cop van ser dins la cabana.

Les dimensions exteriors de la cabana no corresponien amb el seu interior. Els ulls no donaven a l’abast! Una enorme prestatgeria plena de dalt a baix de llibres de totes les mides, una altre prestatgeria plena de pots d’herbes i líquids sospitosos, una cuina amb una xemeneia i un foc a terra amb una olla que feia xup-xup (i de la que sortia una olor deliciosa), una gran taula, un petit hivernacle amb espècies ben exòtiques, … I el més misteriós de tot: hi havia coses grises, com a fora, però les que eren vermelles o liles (sí, lila també!) no havien perdut el color! Però com podia ser, es preguntava la colla? 

La dona misteriosa començà a parlar, amb una veu suau i pausada: 

—Estimades i estimats, fa dies que us espero… 

I d’una bossa que tenia a les mans, en va treure un parell de cristalls (un de vermell i un de lila) que resplendien i il·luminaven tota l’estança. 

—Fa unes quantes setmanes els cristalls van començar a refulgir.. Al principi eren com guspiretes el que en sortia, però dia a dia han anat resplendint amb més i més força.. Això em va fer pensar que alguna cosa estava canviant.. Que algú no s’havia rendit i volia lluitar.

—Ai, perdoneu, que no m’he presentat –els hi digué, la dona misteriosa.— El meu nom és Antheia i sóc la darrera d’una saga de guardianes: les guardianes dels colors. La meva família ha intentat, al llarg del temps, per mantenir l’equilibri a la natura. Aquests cristalls màgics vetllaven per aquest equilibri. Cadascun d’ells té un poder diferent i davant de les diverses devastacions que ha anat patint el nostre planeta, es combinaven i s’equilibraven per restablir l’ordre. Fa temps, però —va continuar— que van començar a perdre intensitat i vaig observar que els colors dels objectes començaven a esvair-se... Vaig decidir, llavors, enviar a amagar alguns d’aquests cristalls, a l’espera que es produís el canvi: que algú s’adonés del que estava passant, que decidís lluitar per fer tornar els colors i que, amb això, restablís l’equilibri de la natura. —Antheia va fer una pausa. —Vaig ser conscient que el poder dels cristalls ja no era suficient i que jo sola no tindria prou força per lluitar contra la grisor que s’apoderava del planeta. Necessitava un grup divers que cregués en la col·lectivitat, en la força de la comunitat. I aquí esteu!! Ensenyeu-me els cristalls que heu anat trobant. 

La nostra colla, que estava ben embaladida, va girar-se cap a l’àvia Esmeralda, que va obrir la seva bossa i va anar traient els cristalls, il·luminant tota l’habitació. 

Antheia els va anar agafant, un a un, i els va posar sobre la gran taula, en filera, juntament amb el vermell i lila i els va demanar que expliquessin per què s’havien embarcat en aquesta aventura i com havien anat trobant els cristalls. 

La Violeta va agafar la paraula, tímidament primer i més animosa després, i va explicar com s’havia adonat del que estava passant i que una força interior li deia que havia de sortir a buscar la solució. Per això havia parlat amb la seva colla d’amigues i amics i amb el seu pare i la seva àvia i havien decidit anar a la recerca del canvi. Un canvi que no sabien en què consistiria, però què estaven decidides a trobar. I aquí ja cadascuna de les integrants de la colla va anar afegint detalls de la història, atropelladament, rient,.. amb una mirada plena d’il·lusió, perquè ara començaven a copsar la importància de la seva aventura. 

Antheia se’ls mirava amb una serenor feliç i quan van acabar d’explicar totes les aventures, prengué novament la paraula: 

—Escoltant-vos parlar he recobrat l’esperança. Us heu guanyat entrar a formar part de la saga de guardianes dels colors. Però heu de saber que és una responsabilitat molt gran. En moltes ocasions us voldreu rendir, perquè veureu com una i una altra vegada l’interès individual voldrà passar per sobre del col·lectiu, provocant catàstrofes socials i naturals. Serà molt dur difondre el missatge i mantenir-se ferms. Així doncs, abans de seguir, us ho haig de demanar: voleu ser guardianes dels colors? Us veieu amb cor?

I, en un acte involuntari, es van anar agafant les mans, fent un cercle, es van mirar als ulls de qui tenien davant i als costats i, amb una sola veu forta i clara respongueren: —Sí, Antheia, volem ser guardianes dels colors. 

Antheia, amb la veu trencada per l’emoció del moment, digué llavors: 

—Doncs només ens falta una darrera cosa a fer: retornar a les coses els seus colors originals i, d’aquesta manera, retornar l’esperança i la il·lusió a les persones. 

—Aquí teniu tots els cristalls, –prosseguí.—però, com veieu, les coses continuen essent gairebé grises en la seva totalitat. Així que, com a darrera prova, heu de pensar com fer-ho perquè d’ells en broti una única llum. 

La colla es va acostar a la taula i va començar a mirar-se els cristalls. Què podien fer? Ja estaven allà tots, què podia faltar? Cadascuna dels joves va agafar un dels cristalls i se’ls miraven, de dalt a baix, els ensumaven...  Què podia ser? L’Oriol, el pare de la Violeta, els observava, tocant-se la seva barba esponjosa, i, de cop, els ulls se li van il·luminar! —Joves, em sembla que ho tinc!— digué.— És una mena de trencaclosques! I es va girar cap a Celeste.

No hi havia cosa que li agradés més al món que els trencaclosques, els cubs de rubik i tot de jocs d’aquest estil. 

Totes sabien que a Celeste li fascinen les construccions, els puzles i tot el que tingués peces. De cop els seus ulls, tot i que s’havien tornat de color gris, semblava que s’il·luminaven amb el seu blau original. Va saltar tot  emocionat! 

–Anem ajuntant tots els cristalls i busquem l’encaix!

I van anar encaixant-los tots, d’un en un, color a color, fins el darrer de tots, el lila. 

Es van mirar als ulls i van saber que aquest darrer color era la clau final. El van agafar alhora i, aguantant la respiració, el van encaixar en el darrer espai que quedava lliure, poc a poc, fent-lo entrar fins que va fer un clic i una llum gairebé encegadora en va sortir de dins i ho va inundar tot, per fora (en forma de recuperació de colors) i per dins (en forma d’alegria i esperança). 

La nostra colla saltava, reia, cantava, queia pel terra, plorava de l’emoció... Ho havien aconseguit!!! Havien retornat els colors!!! Antheia se’ls mirava feliç i serena. Ara comptava amb una colla amb qui compartir una tasca que durant molt de temps havia hagut de fer sola. 

Quan van anar retornant a la calma es van adonar que la taula estava parada i els esperava un plat calentó de menjar que feia una flaire i un aspecte espectaculars. Van seure plegades, van agrair a Antheia el sopar i van començar a menjar, encetant una conversa animada i feliç. Fins que, cap al final del sopar, van sentir picar a la porta i una veu, a l’altre banda, els digué: 

–Obriu si us plau. Us necessito. El nostre poble és a punt de ser engolit pel Goab, el Desert dels Colors!

Totes es van quedar parades, es miraren i, alhora, s’aixecaren de la cadira, agafaren provisions i els cristalls i, amb el cor bategant-lis a mil per hora, sortiren cap a una nova aventura..